Sintonia Alfa – “Societats secretes” (13-feb-1994)
Mots de saviesa i coneixement del mestre Ramon Hervás al programa Sintonia Alfa, amb Andreas Faber-Kaiser.
Font: Mundodesconocido.wordpress.com
[AFK] Quines són més importants, les societats secretes antigues, les de fa milers d’anys, o les noves, les que surten ara?
[RH] Són sempre les mateixes, perquè l’important d’una societat secreta és el poder, i el poder sempre és el mateix. O sigui, que són iguals ara que fa mil anys.
[AFK] Hi ha una societat genuïnament catalana?
[RH] Hmm, no, però Catalunya és presa d’una societat secreta actualment.
[AFK] Es pot dir quina?
[RH] El Priorat de Sió.
[AFK] Té a veure amb Rènnas del Castèlh i una suposada descendència de Jesús, al sud de França?
[RH] Sí, al sud de França, i a Catalunya. I una dada que ignoren molts: és a Catalunya on hi ha el nucli veritable, originari, d’això. […] És associada a la reialesa visigoda, primer, a través de Sant Hermenegild, el pare de Teodoric, qui origina el mite del grial. I allà s’hi veu l’ombra d’una societat secreta, en la mort d’Hermenegild […].
Hermenegild és mort per son pare, [el rei Leovigild], perquè essent Hermenegild arrià s’havia passat al cristianisme [catòlic]. Poc després, Recared, germà d’Hermenegild, també es convertí al cristianisme [catòlic], i son pare n’estava encantat, i convertí tot el regne visigot al cristianisme [catòlic], la qual cosa és estranyíssima. Aleshores, a partir d’Hermenegild es genera el mite del Grial, que va associat a la suposada descendència de Crist; primer en terres catalanes i, després, en terres occitanes, i que té el seu epíleg (com a mínim que se sàpiga, fins ara) a Montsegur i a Bellcaire d’Empordà, el seu castell, on sembla que s’hi refugià__ [1]
[AFK] O sigui, que tu relaciones Rènnas del Castèlh amb Montsegur?
[RH] Sí, estan molt lligats.
[AFK] És que un convidat, fa unes setmanes, em va dir que no tenen res a veure.
[RH] No tenen res a veure perquè tot són cortines de fum, i qui estén aquestes cortines de fum. I una societat és paraŀlela a una altra, i totes van amb els mateixos interessos malgrat semblar oposats per complet, però caminen vers el mateix objectiu.
[AFK] En podem fer cinc cèntims, de l’origen d’aquesta història de la descendència de Jesús?
[RH] Sí, hi ha una llegenda, la de les Tres Maries, que gira al voltant de tres llocs, a França, que es disputen d’esser el lloc on Maria Magdalena arribà [a les costes d’Europa]. Al marge de les Santes Maries de la Mar i la Santa Bauma [2] hi ha Portvendres, que sempre ha estat tingut en compte com un dels llocs de la suposada arribada.
[AFK] Però en relació amb la sang de Crist?
[RH] Sí, perquè, en teoria, Maria Magdalena hi arribà prenyada de Jesucrist, i tingué son fill allà. Alguns diuen que a Ceret.
[AFK] L’Orde del Temple continua viu?
[RH] Sí, no pas amb el nom del Temple, però sí a través de l’Orde de Malta i del Priorat de Sió, que és la punta de llança de l’Orde de Malta.
[AFK] Per què hi ha dos Priorats de Sió?
[RH] Bé, jo només en conec un. El que passa és que el Priorat de Sió sovint ha estat associat a diverses sectes d’aquests temps: a la Golden Dawn, a Thule, als Iŀluminats de Baviera, i al Drac Verd, que és una de les més desconegudes. Però el Drac Verd també és associat als Nou Desconeguts que governen el món, i el Drac dels Set Caps també és associat als Nou Desconeguts o a la Sinarquia Universal, que és el Govern dels Setanta-dos. Però, és clar, això són dades tan genèriques que no diuen res.
[AFK] Si les societats secretes són secretes, per què sabem que existeixen?
[RH] Bé, en coneixem el nom i poc més, i en coneixem els objectius perquè els imaginem, que no és altra cosa que la dominació, la dominació del món o de certs sectors de la societat. I si les coneixem és perquè elles són les primeres interessades a donar algunes filtracions, poquetes, per a condicionar-nos mentalment sobre un fet que ha de venir, que preparen; aleshores en parlen una mica […].
[AFK] I què volen aquestes societats secretes?
[RH] Bé, el que dèiem: dominar la societat, tenir el poder i, naturalment, en aquesta fase d’involució en què vivim, i em refereixo a l’idea esotèrica que ens trobem en la fase final del Kali Yuga, perquè volen assolir un estat de caos, muntar molt de rebombori social i, a partir del caos, començar a construir una societat en la que la justícia, la bellesa, l’harmonia siguin preponderants; en fi, totes aquestes grans paraules que de tant en tant ens prometen i no sabem si poden arribar a ser veritat.
[AFK] Anglaterra domina el món, en l’àmbit esotèric?
[RH] Anglaterra el dominarà. Sembla que té el testament de Blanca de Castella, que és un document secret que elaborà el Priorat de Sió, que va ser el que Berenguer Saunier va descobrir a Rènnas. I sembla que això és en mans d’Anglaterra i és una arma molt poderosa… no sé per què. I el que parlàvem del llinatge de Jesús, d’un rei del món que sortirà del seu llinatge, jo crec que sorgirà d’Anglaterra, o de la Gran Bretanya, millor dit.
[AFK] Què és la Trilateral?
[RH] La Trilateral és una organització econòmica. No és gaire secreta, perquè se n’han publicat els noms dels seus dirigents principals, així que no s’oculten en absolut. És una organització econòmica que té molta influència en la banca, però una cosa que convindria ressaltar és que la banca no és pas el poder, eh? La banca, en aquest context de societats secretes, és un simple recaptador de capitals; és a dir, és a primera línia però no és massa significativa.
El signe de la victòria no és tal; el creà Aleister Crowley, el president de la Golden Dawn, i eren les banyes del Diable. I era el senyal que els Aliats empraven, esotèricament, per a oposar-se a la creu solar, a l’esvàstica dels nazis.
Un oient ens demanava per un suposat eix Estats Units–Espanya–Anglaterra. Bé, jo un eix que veig més clar és el Barcelona–Tolosa, passant per Montsegur; per mi és un eix claríssim. Que es pugui perllongar a Anglaterra, sens dubte, perquè l’objectiu últim i no declarat d’aquestes societats, especialment del Priorat de Sió (per tot el que sabem de Rènnas del Castèlh, de l’abat Saunier…), és de recobrar i entronitzar la figura de Jesús com a rei del Món; evidentment, d’un descendent de Jesús.
Catalunya, des de temps immemorials, des de la protohistòria, quan això era el reialme dels terguerons, es distingia per posseir governs que no eren d’un rei, sinó que eren regits per organismes de tres caps, que eren el poder judicial, el poder legislatiu, i el poder executiu. Així era Catalunya, una terra consagrada a la llibertat.
Quan Blanca de Castella, amb la complicitat del Papa, naturalment, es proposà d’aniquilar la civilització occitana, en la qual hem d’englobar Catalunya, la frase que emprava constantment era aquesta: “Cal aixafar el cap del drac”, entenent per “drac” tota Occitània i Catalunya. [3]
El que trobo penós és que Catalunya, que era un lloc on es conreà la llibertat, ara s’hi aixafi el cap de la llibertat en la figura del drac.
[Això de Rènnas i en Berenguer Saunier] és un negoci, evidentment, i si venen samarretes i aquestes coses, doncs benvingut sigui. Però a Rènnas hi ha un altre patrimoni, un patrimoni que és propietat del Priorat, precisament, que va ser qui muntà tot el tinglat perquè l’incaut d’en Berenguer Saunier trobés els documents, i perquè involucressin en aquesta història a n’Antoni Gaudí, que anà a diverses conferències i reunions a Carcassona i Narbona, amb en Berenguer i amb monsenyor Billard, l’arquebisbe de Carcassona.
Som enganyats pel que fa als detalls de l’engany, però no pas a la seva naturalesa. La naturalesa de l’engany s’aprecia fàcilment, però els detalls se’ns escapen.
Notes
[1] Els gots foren un poble germànic originari de l’actual Suèdia, més exactament de les regions de Västergötland i Östergötland. Des d’allà, emigraren a les boques del riu Vístula, a l’actual Polònia. Aleshores s’anomenaven a si mateixos *Gautoz, que els romans prengueren en la forma Gothi. Amb la progressiva desestabilització i desintegració de l’Imperi romà d’Occident, els gots emigraren vers el sud-est, fins a la Dàcia (les terres de l’actual Moldàvia i les boques del Danubi). Allà es dividiren en els visigots “gots occidentals” i els ostrogots “gots orientals”, essent aquests noms creacions de Cassiodor, polític i autor romà. Uns i altres arribaren a Itàlia via els Balcans. Els ostrogots s’assentaren a Itàlia, però el periple dels visigots encara havia de durar més temps. Aquests, liderats per llur rei Alaric, saquejaren Roma el 410, per a tot seguit marxar vers el sud, amb l’idea d’envair l’Àfrica. Un any més tard, Alaric moria a Cosenza, al Bruci (actual Calàbria), i fou enterrat sota les aigües del riu Busento amb part del tresor pres durant el saqueig de la Ciutat eterna. Alaric havia aconseguit donar a aquelles gents un sentit de grup ètnic diferenciat, i això fou la llavor del futur estat visigot que plantarien en terres aquitanes.
Fou succeït per son germà Ataülf, que decidí refer el camí, retornant, doncs, a Roma. Allà pactaren una aliança definitiva amb Roma i s’assentaren en terres de l’Aquitània, amb el riu Garona com a eix vertebrador de l’estat visigot. Amb la presa de Narbona i de Tolosa l’any 413, Ataülf aconseguí de transformar aquell estat tribal en un veritable poder regional de l’Europa occidental.
Una de les llegendes que giren al voltant dels visigots dels temps d’Ataülf és la que tracta sobre el tresor que obtingueren del saqueig de Roma l’any 410. Conta la llegenda que els visigots, l’any 415, migrant cap a les terres d’Ibèria, al sud, per l’avenç de l’invasió franca, transportaven el tresor en carros de mida considerable, en direcció als contraforts del vessant nord dels Pirineus orientals. Havien pres aquesta ruta interior, en comptes de la més fàcil a través de les planes litorals (Rosselló, Empordà) per a evitar el blocatge naval que els havia imposat Roma. Des de Carcassona remuntaren el riu Aude, probablement amb l’idea d’anar a la Cerdanya i, des d’allà, baixar cap a la Tarraconense pel Segre. Entre els objectes del tresor hi havia l’Arca de l’Aliança que el romans havien pres del saqueig de Jerusalem. Unes pluges de primavera varen fer encallar els carros en el fang, i els visigots decidiren d’enterrar el tresor en aquell mateix lloc, sense pretendre dur-lo més enllà. Aquest lloc seria molt a prop de l’actual Rènnas del Castelh. Altres versions situen l’any de la fugida vers el sud en el 507, durant l’invasió franca de les terres d’Aquitània, liderada pel rei Clodoveu.
[2] Les Santes Maries de la Mar (la Camarga, Provença) i Sant Maissimin de la Santa Bauma (Brinholenc, Provença), ambdues a Occitània. A les Santes Maries de la Mar hi ha el lloc de l’arribada llegendària de Maria Magdalena, les altres dues Maries, i altres deixebles de Jesucrist, fugits de Judea. A la Santa Bauma hi ha la tradició de la troballa, el segle XIII, de la tomba de Maria Magdalena.
Pel que fa a Portvendres cal no oblidar que el nom prové del llatí Portus Veneris “port de Venus” i que, molt sovint, la Mare de Déu és una cristianització de Venus i altres deesses antigues de la fertilitat i l’amor. Així doncs, que el port de Venus, que també és el port de Pirene, hagi esdevingut, en temps medievals, el lloc d’arribada (simbòlicament) de Maria i els primers cristians, és més que significatiu, perquè mostra com l’arbre de la cristianització (Maria) fou plantat al lloc del de la cultura grecollatina (Venus), massa arrelat per a tombar-lo del tot; i com aquest, al seu torn, fou plantat, per part dels romans, segles abans, al lloc de l’arbre que era l’estrat cultural i religiós iberocelta als Pirineus orientals.
[3] Evidentment, l’animal totèmic de la nació catalana és el drac, que no té pas una connotació negativa, com molts creuen a partir de segons quines versions de la llegenda de Sant Jordi.
I un apunt curiós: si imaginem els Pirineus com el cos d’un drac, allargat d’est a oest, el seu coll seria l’Albera i la serra de Rodes, i el cap seria el cap de Creus, amb la boca a Cadaqués i Portlligat, i la llengua als Caials. Ara penseu en el drac (o salamandra alquímica) del Parc Güell, o en tots els dracs i dragonets que el modernisme escampà per la geografia nostrada en tantes rajoles, relleus de pedres, i ferro forjat.
La Taverna Oblidada 