Tenim, per primer cop en català, una de les sagues islandeses, la que narra les aventures i episodis més rellevants de la vida de Kormákr Ögmundarson, un aventurer i escalda islandès del segle X. El fet és important no només perquè és el primer cop que podem llegir una saga en català, sinó també perquè aquestes narracions islandeses són un gènere en si mateix, i mereixen més atenció que la rebuda fins ara.
Al cap i a la fi, malgrat que foren escrites al llarg dels segles XIII i XIV, van esser compostes uns segles abans, i això les posa entre les primeres creacions narratives de la civilització europea que han arribat fins als nostres dies. Encara més, les sagues barregen petits poemes (vísur, singular vísa) posats ací i allà tot acompanyant el relat en prosa. Com que les sagues solen narrar gestes i fets de personatges històrics amb algun element màgic i llegendari, aquestes composicions són un precedent del gènere noveŀlístic que naixerà, uns segles més tard, a l’Europa continental amb obres com, per exemple, el Tirant lo Blanc o El Quixot.
Això no converteix les sagues en precedents directes de la noveŀla europea de finals de l’Edat Mitjana i començament de la Moderna, però és important de ressaltar que a Islàndia, uns segles abans, sorgí una manera de contar històries similar en l’intenció i singular en la forma.
L’obra és breu, com breus són els capítols en què és dividida, vint-i-set en total. Tant, que no hi ha raó per a deixar un capítol a mig llegir, o per a allargar la lectura del llibre sencer durant dies o setmanes. Arriba a tal punt, aquesta brevetat, que podem qualificar la narració de sintètica i anecdòtica, perquè el relat va de fet en fet, com si fos una mena d’annals dels moments més rellevants de la vida del protagonista, i ho fa amb oracions ben simples, sense esmerçar-hi el mateix esforç literari que amb els versos.
És com si el narrador volgués posar l’èmfasi en les vísur, que són la veritable gràcia de l’obra, amb les seves metàfores tant creatives com florides, i deixés la prosa per a contar només l’essencial amb el mínim de mots necessaris, lligant una vísa amb la següent. Si les vísur recorden a haikus, els paràgrafs en prosa semblen telegrames.
El dolor dóna vida als versos
~vísa 43, capítol XIII~
El protagonista, com he dit abans, és en Kormákr Ögmundarson, que visqué en els temps dels vikings, quan els escandinaus es veieren empesos a cercar fortuna i noves terres més enllà de Dinamarca, Suècia i Norvègia. Com sol passar amb moltes narracions amb versos, hi ha un amor, la Steingerðr, d’ulls foscos i cara pàŀlida, que marca la vida del protagonista des que la coneix fins, gairebé, el dia que abandona aquest món.
Però en Kormákr, que és un eixelebrat i una mica tarambana, es deixa perdre aquest amor de la manera més idiota, i aquest caràcter arrauxat i maldestre determinarà tant el seu esdevenir, amb batalles, baralles i picabaralles, com el seu fat, que és no poder gaudir d’una vida amb la Steingerðr.
Tot contat molt sintèticament, gairebé com una coŀlecció d’anotacions de la vida d’en Kormákr. Tant de bo ens n’hagués arribat una versió engruixida i més llarga, amb un aprofundiment en moltes escenes que passen com un alè, i amb nous capítols sorgits de les «proeses memorables» que dugué a terme, però que el narrador no conta.
El llibre comença amb una introducció per part de la traductora de l’obra, amb el qual ens inicia en el món de les sagues i els escalds, de les vísur i les kenningar. Clou l’obra un glossari de termes norrens, un altre de kenningar, una recreació en vista d’ocell i en pla del mas de l’era vikinga, i l’apartat de notes que trobem al llarg de la narració. Tot plegat, perquè el capbussament en el món dels poetes-herois escandinaus del segle x i l’història particular d’en Kormákr sigui ben ple.
Sense aquests apèndixs, el lector es perdria un bon tou d’informació necessària per a copsar tota la bellesa de les vísur i per a entendre el context social, econòmic i polític dels escandinaus de l’era vikinga. Perquè les sagues islandeses, com els poemes homèrics, foren creats per a la gent dels seus temps respectius, no pas per a nosaltres, les gents d’avui.
No cal dir, ara que menciono Homer, que els paraŀlelismes entre l’Islàndia del segle x i la Grècia de la guerra de Troia i la que posà per escrit els poemes homèrics és ben evident. Són les gents d’aquestes èpoques de boirina documental i redreçament de la civilització, homes i dones abocats a l’aventura i la sobrevivença, les que millor entenen l’èpica i l’heroïcitat, i el drama i la bellesa de l’existència humana.
Cada obra sorgida d’aquests temps conta la veritat de la vida a la seva manera, i la de la saga de Kormákr val la pena d’esser llegida, tant per la seva singularitat en la metàfora com precocitat en l’estil.
Saga de Kormákr
Anònim (traduït del norrè per Inés García López)
Adesiara, 2023
La Taverna Oblidada 