Ara que els esdeveniments que tenen lloc als Estats Units d’Amèrica fan pensar en un gran daltabaix tant creatiu com financer a l’indústria del cinema de Hollywood, amb la companyia Disney abanderant la davallada, potser és bon moment per a parlar d’un dels productes més reeixits que ha fet aquesta productora els darrers anys, quan s’apuntà a la moda del streaming.
Es tracta d’Andor, una sèrie que té lloc en l’univers de Star Wars. Malgrat la febrada woke que s’apoderà de tantes productores i empreses afins a l’indústria de Hollywood, i malgrat la traïció a l’autor que aquestes productores han comès quan han adaptat obres originals, Andor és una pedra semipreciosa que llueix, tímida i única, per mèrit propi, envoltada de munts de films i sèries que no passaran a l’història i han aconseguit avorrir o deixar indiferents centenars de milers de persones arreu del món.
Dic semipreciosa i no pas preciosa perquè la sèrie no deixa d’esser una narració derivada del film Rogue One, que al seu torn és basat en Star Wars. Episodi IV. Una nova esperança. Si Disney hagués contat una història original, en comptes d’adquirir Lucasfilm per una morterada pornogràfica de diners i tirar de veta d’històries i franquícies ben consolidades, potser no hauria acabat fent un desori tan gran. Però bé… parlem de la sèrie.
Si Rogue One (una altra pedra semipreciosa) lliga prou bé els episodis III i IV de Star Wars, fent-ne de pont i contant l’origen de l’Estel de la Mort, Andor s’endinsa en els anys previs al narrat en aquest film, de manera que hi visitem la creixent oposició al règim autoritari de l’emperador Palpatine i el naixement dels Rebels mentre, alhora, fiquem el nas en els engranatges de la maquinària política de l’Imperi.
Això és el gran fil narratiu que abasta tota la sèrie, i a aquest hi són cosits altres fils menors, contats a través d’arcs narratius lligats a personatges d’un bàndol i l’altre. Mentre del gran fil en deriva la gran història d’Andor, dels altres fils (petits, però no menys importants) en surten drames personals, xocs coŀlectius, i petites aventures més o menys episòdiques que arrodoneixen la complexitat del món que ens és presentat.
Però més enllà d’aquestes aventures, a mi el que més m’ha interessat (i a molts altres, em consta) és el capbussament en el món íntim d’ambdós costats del conflicte.
En el cas dels Rebels, amb els dubtes i tensions que amaren un procés encara a les beceroles, més revolta que no pas revolució. I, en el de l’Imperi, amb una visita com no havíem fet mai en l’univers de Star Wars per alguns dels racons militars, burocràtics, policials i tecnocràtics de l’ordre autoritari forjat per l’emperador Palpatine.
En bona hora decidí Disney que el creador de la sèrie seria Tony Gilroy. De fet, no és per a estranyar-se’n, perquè Gilroy ja venia d’haver salvat pels pèls Rogue One, que es va veure envoltat de problemes creatius durant la producció i la postproducció. Una situació que ben bé podria haver arrossegat el film a un estat de development hell, que diuen allà a Hollywood, però que Gilroy va saber superar no deixant viu cap dels protagonistes i reescrivint alguns diàlegs. Decisió arriscada, aquesta, però que es va mostrar, més endavant, molt encertada, perquè així no es creaven inconsistències amb l’episodi IV i, alhora, ajudava a establir una atmosfera narrativa prou fosca que casa millor amb la llum que ja s’albira a Una nova esperança.
Aquesta atmosfera llòbrega i opressora és mantinguda a Andor, i és la millor vestimenta que li podia esser donada a una història que ens parla d’un gran canvi cliodinàmic, amb un daltabaix a punt d’esclatar que arrossegarà el vell règim a la paperera de l’Història.
De personatges, n’hi ha un grapat, tant principals com secundaris; tots ells ben arrodonits en l’aparença i en l’ànima. No n’hi ha cap de protagonista, tot i que Cassian Andor és qui dóna nom a la sèrie. Al cap i a la fi és ell la baula que lliga Andor amb Rogue One. En Cassian és el típic antiheroi cínic que viu girat d’esquena a cap possibilitat de revolta contra l’Imperi. Però és un manipulador de gent nat, i això i diversos fets l’empenyen a fer d’espia, lluitador, i assassí.
Però els personatges que he trobat més interessants són dos: Luthen Rael i Mon Mothma.
En Rael és un dels membres veterans de l’Aliança Rebel. De cara al públic es mostra com a marxant d’antiguitats, cosa que li permet de mantenir contacte amb gent de les esferes socials altes de Coruscant. En Rael és rellevant perquè és un pragmàtic que sap molt bé el preu que s’hi paga, en la revolució contra l’ordre imperant. És un recordatori que qualsevol lluita contra un sistema i ordre demana un gran sacrifici personal, i que hom no en surt la mateixa persona quan la lluita acaba, si és que arriba a concloure mai. Una lluita com aqueixa crea molts monstres i fantasmes que hom pot acabar duent amb si mateix la resta de la vida; això cal tenir-ho sempre present, perquè és un dels punts de sortida de la qüestió vital Què estàs disposat a fer per a assolir-ho?
L’altre personatge important és na Mon Mothma. Aquest és un vell conegut dels seguidors de Star Wars, perquè ja apareix a El retorn del Jedi (1983) de la mà de Caroline Blakiston, si bé és amb l’actriu Genevieve O’Reilly que l’hem vist més cops: La revenja dels Sith (2005) i Rogue One (2016), entre altres produccions.
Mothma és una altra de les figures que sacrifiquen parts preuades de les seves vides per a una causa comuna i més elevada. A diferència d’en Rael, alguns dels sacrificis que na Mothma fa els veiem a la sèrie, i no són pas menors. Pacifista i idealista, com ho va ser Padmé Amidala, Mon Mothma és una de les fundadores de la resistència democràtica dins del Senat Galàctic. Al llarg de la primera temporada d’Andor, com més va més s’arrisca en la seva empresa d’ajudar l’Aliança Rebel, envoltada d’espies arreu, amb un marit que és un palangana, pocs amics veritables, i una filla que no entén la gravetat de la situació política (molt probablement, perquè és naïf, i massa jove per a recordar uns temps notablement millors).
Al llarg de la sèrie, la lluita de na Mon Mothma és d’una intensitat calma, sempre guardant les aparences, sempre contenint la respiració. Sempre a la vora del penya-segat. Sap que és un dels principals enemics públics d’en Palpatine fins i tot guardant els seus secrets tan bé com sap, i que si fa una passa en fals serà la seva fi. Quan un és part de la revolució, per més d’amagat que hi lluiti, cal que vagi amb molt de compte, perquè rarament hi ha segones oportunitats.
Per mi és el personatge més ben escrit i millor arrodonit, i l’interpretació que en fa O’Reilly és exceŀlent. És evident que l’actriu va ser elegida per a interpretar Mon Mothma a causa de la seva semblança amb Caroline Blakiston, però cal dir i remarcar que O’Reilly ha sabut fer seu el personatge i perfeccionar-lo al llarg de tots aquests anys.
Tots tres (Andor, Rael, Mothma) són membres del bàndol rebel. Una de les coses que la sèrie mostra perfectament és que fins i tot en el costat dels bons hi ha ombres. El món de l’Aliança rebel és tan distòpic com el de l’Imperi, però per raons diferents: en l’imperial és el sistema i l’ordre nascut d’aquest, ambdós fruits d’una ideologia que, per naturalesa, és dogmàtica, tibada per idees que a voltes es contradiuen o contraposen. Totes les ideologies hagudes i per haver tenen aquest problema, és part de llur naturalesa.
D’altra banda, en el bàndol rebel, la distopia neix de la cursa a vida o mort a què es veuen abocats per a arrabassar el poder del règim imperant, fins i tot quan no hi ha un projecte ben clar i definit per a substituir-lo. I no el tenen (això és obvi quan mires la sèrie amb atenció) perquè són un mosaic de diferents parts només unides pel desig de fer caure el vell règim, però sense un objectiu únic i ben definit més enllà d’això.
Dels personatges del costat de l’Imperi vull destacar la Dedra Meero, interpretada per Denise Gough. Meero és un supervisor de l’Oficina de Seguretat Imperial. És ambiciosa i té les idees clares, i és ben clar des del començament que és d’aquelles persones que es prenen molt seriosament la seva feina.
Ben bé podríem dir que na Meero només viu per a la seva feina, i que l’Imperi li ha donat tot el que és ara: el seu càrrec dins del sistema, la seva posició social, el poder que exerceix. Si bé no semblen gaire cosa dins de l’escena general que és una galàxia poblada per bilions de persones, el seu racó dins de l’esquema ha d’esser una cosa prou valuosa per a implicar-se tan gelosament en la seva feina.
M’hauria agradat que s’hi incidís, en això, perquè la veiem com una funcionària que escala posicions en una cursa perillosa (com ho és tota cursa pel poder) sense arribar a saber-ne les motivacions íntimes.
Una de les coses que diferencia Andor d’altres narracions de l’univers de Star Wars és que el desenvolupament dels personatges té en compte l’origen i les motivacions profundes d’aquests. Als films originals (episodis I a VI) l’aprofundiment no va gaire lluny, en part perquè al ser films no disposen de tantes hores de metratge com una sèrie de televisió i, de l’altra, perquè tampoc és l’interès de George Lucas. Ell volia contar-nos una història que s’acostés més als serials de dissabte al matí que no pas a una mena de versió en clau d’òpera espacial d’una noveŀla de John le Carré.
És gràcies a aquest aprofundiment en la psicologia dels personatges i de la mentalitat coŀlectiva del bàndol al qual pertanyen, que la sèrie fa la sensació d’esser tan rodona. Més que una història d’aventures, on l’estat anímic impera al llarg del relat per a mantenir-hi certa tensió, com passa amb els films, el que experimentem és un estat mental. Jo, que sóc més cerebral que passional, he gaudit molt més escoltant una de les reunions de l’Oficina de Seguretat Imperial, o qualsevol de les converses que té la senadora Mon Mothma amb un altre personatge (fins i tot amb el seu marit, Déu meu, que és un tarambana!), que no pas veient els Rebels sabotejant una instaŀlació de l’enemic, o algú patint un interrogatori brutal per agents de l’Imperi.
El gran relat de la sèrie té densitat, i els diàlegs inteŀligents hi contribueixen en bona part.
És així també perquè Andor juga amb avantatge: que ja sabem on duen tots els esdeveniments de la sèrie, que no és altra cosa que el narrat a Rogue One. Gràcies a això i a les moltes hores que dóna el format serial televisiu, Gilroy i els seus guionistes no perden el temps rumiant l’esdevenir de tot plegat i, així, posen el gruix de l’esforç creatiu en les textures dels llocs, la psicologia dels personatges, i la realitat de la situació política. L’èmfasi, doncs, recau en la naturalesa opressora i asfixiant de l’Imperi Galàctic, els sacrificis que cal fer per a lluitar contra la tirania, i quin és el preu a pagar en la cursa ascendent i sense treva pel poder.
Andor
per Tony Gilroy (creador, productor executiu)
Lucasfilm, 2022
La Taverna Oblidada 