Probablement, el problema més gran que els catalans s’entesten a arrossegar dia rere dia no és ni esser irats de mena ni envejosos recalcitrants, com tampoc caure en cap altre dels pecats clàssics.
El gran error del poble català és la mandra infinita a fer-se valer, a alçar el cap i mostrar clarament la posició que defensa un a la vida davant del problema que ens afecta des de fa més de tres-cents anys: que som una nació ocupada per França i Espanya, poders que ens aixafen sota un procés d’etnocidi sense aturador. La mania de no parlar en català quan tenen davant un estranger o un nouvingut. El fet de no dir «sóc català» quan, havent guanyat una mica de rellevància fora de les nostres fronteres, els posen un micròfon o una càmera al davant, i a contar que esser català és pertànyer a una nació i cultura singulars, ben lluny del que representen els nostres enemics.
No és ben bé mandra, però. És més aviat recança; una posició entre la recança i la vergonya. I això neix i és mantingut per una repressió tant política com cultural, com també és econòmica. En definitiva, social; en el sentit ample del terme. Ho penetra tot per gravetat, perquè primer ha estat escampat al llarg i ample de la nació, durant generacions, al llarg de tres segles, cobrint tot el que és català, com quan un pagès rega per inundació un camp, deixant que l’aigua es vagi escampant lentament i impassible, amarant-ho tot.
Quan aquesta mena de repressió té lloc, o bé la nació sencera es redreça ben aviat, o bé resta aixafada per la capa d’estrats etnocides un bon temps. Això és el que ens ha passat. Hi portem més de tres-cents anys, amb la cirereta del pastís representada pel franquisme.
No tot és perdut, però. El que ens passa ara és que costa més redreçar la situació perquè els tres segles d’etnocidi es fan valer. I, si es fan valer (sigui dit de passada, però no pas menys important), és perquè Espanya se serveix de botiflers per a sostenir l’ocupació de Catalunya al sud dels Pirineus: des de l’Albera fins a la Foradada, des de Fraga fins a Maó.
Botiflers, traïdors a la pàtria. Catalans que serveixen més glòries a Espanya per interessos espuris o per raons personals nascudes de sentiments baixos. Sense ells l’ocupació espanyola a Catalunya és inviable a mig i llarg terme; d’això en cal estar ben conscienciat.
Ara el ressorgiment de Catalunya comença més a escala individual que no pas en la coŀlectiva. Les nacions i els estats són entitats vives nascudes d’una primavera i mortes al final dels seus hiverns respectius. Vivim el final d’un hivern, el de l’imperi espanyol, i la situació sota del cel no podria esser més bona. Si a això li afegiu el fet inqüestionable (malgrat la voluntat d’esborrar la veritat històrica per part dels poders vencedors) que aquest imperi és, en origen, català (el vàrem començar a forjar a la Mediterrània i, quan passàrem a l’Atlàntic, la cosa s’estroncà) ja veureu que fàcil que ho tenim per a tombar l’estaca.
De fet, a escala coŀlectiva, ja ens hi hem posat. Ho vàrem començar amb les consultes municipals per l’independència, tot i que després l’empresa fou estroncada pels botiflers (oh, sorpresa). Res de nou sota el cel. Molts no saben què fer: que si votar aquest partit polític nou, que si llançar la tovallola, que si emigrar i oblidar-se d’això de ser català… Quins drames, per l’amor de Déu. Deixeu-vos de collonades, colla de queixosos insofribles, que un imperi fundat per catalans no és liquidat així com així per més que faci segles que el controli una colla de cabrers dels ermots de ponent, dellà el Sistema Ibèric.
L’imperi l’acabarem quan ho diguem nosaltres, que per això en som la dovella. I punt.
I, ara, què toca?
Ara és el vostre torn, però a escala individual. La voluntat popular ja és desperta i la vàrem posar en pràctica fa uns anys. L’hem provada i veiem que funciona; de fet, tan bé que els botiflers van haver de seguir-nos el joc durant un grapat d’anys, sempre amb la connivència dels cabrers, fins al punt de celebrar un referèndum d’autodeterminació perfectament legal segons les nostres lleis. Es diu aviat, això, però cal rumiar bé tot el pes que té dins i fora de les nostres fronteres (les nacionals, per descomptat, però aquí em refereixo a les mentals).
No us deixeu enganyar, que les regnes que valen són les que no hem deixat mai de tenir a les mans.
Però encara és d’hora perquè la nació, com un tot, alci la veu de nou i empenyi més l’estaca. Ara toca treure’ns de sobre els botiflers, raça molt més perversa que la dels cabrers. Són el puntal del règim etnocida i cal que se’n vagin pel forat de l’aigüera de l’Història quan l’imperi comenci a fer aigües.
Tot plegat vol dir que els esforços de redreçament de la nació ja fa uns anys que són fets a escala individual, en el silenci de moltes persones prou fortes per a sobreviure les darreres fuetejades de l’hivern moribund. I l’hivern, a les darreres setmanes prèvies a l’esclat primaveral, és ben fill de puta, això ho hauríeu de saber. És allò de Març, marçot, mata la vella a la vora del foc i, a la jove, si pot.
Som, doncs, pocs anys abans de la primavera d’aquest darrer cicle històric de la nostra nació, i això vol dir que els que som vius i eixerits, els individus més vibrants de què disposa ara Catalunya, hem de continuar guanyant força interna i externa. Navegar l’introversió, guanyar en saviesa, aprendre coses noves, conèixer altra gent vibrant, cultivar les inquietuds artístiques, anar escalfant el geni interior perquè no se n’apagui la flama…
Cal desvetllar-nos, sense oblidar que, a la vida, la vetlla ho és tot.
La Taverna Oblidada 